29 de maig del 2008
21 de maig del 2008
19 de maig del 2008
Ismael Serrano: Recuerdo
Possiblement una de les cançons que més m'ha entristit. I en èpoques de tristesa, possiblement, una de les cançons que més cops he gaudit.
La cruesa, de vegades, va dins d'un sobre preciós.
16 de maig del 2008
Noves mobilitzacions per demanar la llibertat immediata i incondicional d'en Franki
Dijous 29 de maig a partir de les 20h i fins a les 22h: Concentració massiva davant de l'ajuntament de Terrassa. Hi ha ple municipal: han de sentir el nostre crit de Llibertat!
Gent de tots els barris, pobles i ciutats: aquest també és el vostre acte!!!Plogui o nevi....
Dissabte 7 de juny acte polític i manifestació. Barcelona a la tarda (ben aviat es confirmarà el lloc i l'hora).
Mentrestant segueix la campanya d'encartellades, pintades, actes, concentracions, accions.....
Si vols demanar material (txapes, banderes, samarretes) o bé xerrades informatives escriu a sat@terrassa. mesvilaweb. cat
Reserva't les dates!! No hi pots faltar!!
En Franki encara està a la presó!!!
Franki LLIBERTAT !!!
15 de maig del 2008
Ai Pilar...
Col·lega, has estat trànsfuga, has incitat a la delació, has estat còmplice de la tortura amb el teu silenci, t’has rebolcat a la televisiómerda, a la políticamerda, al periodismemerda, a la personalitatmerda...
Hi ha qui en diu llibertat d’expressió; a mi m’avergonyeix profundament veure una protofeixista com tu a una televisió pública del meu país.
Abans de malgarlar de la gent més digne que tu, intenta fer un cop d’ull al teu reflex a un mirall. Sé que no et vindran basques perquè, xiqueta, si tinguessis estómac faria molts anys que no sortiries de casa.
Apa, que la ràbia i la bilis que escampes se’t faci torrentera a la boca.
Los Nadies
Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean. Que no hablan idiomas, sino dialectos. Que no profesan religiones, sino supersticiones. Que no hacen arte, sino artesanía. Que no practican cultura, sino folklore. Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.
Eduardo Galeano
10 de maig del 2008
Breed 77 en directe a Mexico DF
Versió del tema Zombie de The Camberries. Els Breed 77 estan fent una gira de més de 30 bolos per Mèxic. Pues que Viva Mèxico, cabrones!!
1 abraçada als Breed. Seguirem informant.
8 de maig del 2008
Dissabte, 10 de maig, manifestació per l'alliberament del Franki
per a més informació: http://llibertatfranki.org
7 de maig del 2008
La justícia espanyola, segrestada i hostil
No entenc que siguem tan pocs els que critiquem la justícia. Segurament que la por n’és la raó principal. Però aquesta mateixa raó acaba de condemnar la justícia. Perquè, en un sistema democràtic, la justícia no ha de fer por sinó que ha d’infondre respecte i confiança. La justícia hauria d’estar al servei de la llibertat i de la igualtat dels ciutadans. El dret i la justícia són, en teoria, armes democràtiques de la màxima importància perquè tots, però sobretot els més febles i més desassistits, trobin empara, protecció i força en les seves lluites personals i socials. Res d’això no sé veure en la justícia espanyola. Per això em resulta hostil i antipàtica.
Els exemples de mala gestió de la justícia s’apilonen cada dia, encara que no sempre els mitjans se’n facin ressò. Darrerament s’han produït tres casos espectaculars d’aquesta mala gestió i del consegüent silenci dels mitjans o d’una actitud servilment acrítica per part d’aquests.
El primer cas és el d’en Franki, de Terrassa, que va ser condemnat el 2002 a dos anys i mig de presó pel jutjat penal número 2 de Terrassa. Acusació: haver intentat despenjar la bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa i, suposadament -el judici no va demostrar res- haver atemptat contra l’autoritat i haver incorregut en desordre públic. Inconcebible, però cert: dos anys i mig de presó! L’Audiència Provincial de Barcelona acaba de confirmar la sentència. En Franki ja és a la presó. S’ha convocat una manifestació de suport a en Franki per aquest dissabte vinent, dia 10 de maig, a les 6 de la tarda, a la Plaça de la Universitat, a Barcelona. El rebuig a aquesta mena d’actuacions judicials hauria de ser total.
El segon cas és el d’Inocencia Galparsoro, alcaldessa de Mondragon, d’ANB, que es va presentar a la Audiencia Nacional citada pel jutge Garzón i que allà mateix va ser empresonada, amb una acusació tan poc consistent com la que fa referència a la seva «voluntat» de no acatar la llei i de no haver cas de la decisió judicial de suspendre les activitats del seu partit. Ja és curiós que un partit polític que ha guanyat netament unes eleccions i que no és il·legal pugui ser suspès en totes les seves activitats. A part d’això, que ANB estigui suspès, no significa que l’alcaldessa de Mondragon no pugui continuar complint amb les obligacions del seu càrrec. Al capdavall, ella no és el seu partit, sinó que només és membre d’un partit judicialment suspès d’activitats. Això no la inhabilita per al càrrec públic. Per aconseguir-ho se l’havia d’engarjolar: després ja vindrà el judici -quan vingui- i, és clar, la sentència condemnatòria. Resulta curiós que aquesta acció judicial arribi pocs dies després que les forces opositores del seu Ajuntament no aconseguissin guanyar una moció de censura en contra d’ella. Democràticament, doncs, no va ser apartada del càrrec. La justícia -ho hem de dir així?- ho ha aconseguit.
El tercer cas és el del pobret Estatut de Catalunya del 2006, que ja ha començat a ser mercadejat per part dels membres del Tribunal Constitucional. Faria riure, si no fes plorar, veure que aquest tribunal es mostra disposat a acceptar que els catalans diguin que són una nació, afegint de seguida que això no té validesa jurídica. Què accepta, doncs, el tribunal? Res de res. Ja només faltaria que, en un Estat amb pretesa llibertat d’expressió, la gent no es pogués autoanomenar com li donés la gana. Si això no té validesa jurídica, per què hi insisteix el tribunal? Doncs, per fer veure que fa una concessió -que no fa- i per després poder retallar d’aquí i d’allà. Això és, precisament, l’aspecte més lamentable, més patètic, de tot aquest procés que durà a terme el Constitucional: no que acabi amb una sentència millor o pitjor, sinó que s’embarca en un estira-i-arronsa d’uns membres del tribunal contra uns altres. Sembla que tots obliden que no tenen cap autoritat moral -vull dir, que no tenen la independència necessària- per examinar l’Estatut, ja que ells mateixos han estat elegits per la seva proximitat ideològica a aquest o a aquell partit, al qual deuen, des de llavors, seient, sou i fidelitat. Mentre els membres dels tribunals més alts de l’Estat -i el mateix Fiscal General de l’Estat- siguin càrrecs de confiança del Govern i de l’oposició, qualsevol procés judicial es farà amb cartes marcades, marcades per aquells que les han repartit.
La justícia espanyola està, certament, segrestada pels que governen Espanya (no solament “a” Espanya). Que aquesta justícia ha de ser necessàriament hostil als ciutadans que no participen dels seus criteris, principis, interessos i finalitats, em sembla absolutament obvi, inevitable. Que no ho vegi tothom, m’alarma. Que no ho critiqui gairebé ningú, m’escandalitza.
Josep-Maria Terricabras
6 de maig del 2008
2 de maig del 2008
Alliberen de Guantánamo el càmera d'Al-Jazira empresonat durant sis anys
Mai no se li ha imputat cap delicte
Al-Jazira ha anunciat l'alliberament del càmera sudanès Sami al-Hajj del camp militar de Guantánamo, on ha estat empresonat durant sis anys. El periodista, alliberat juntament amb un marroquí i dos sudanesos, el van detenir a finals de 2001 a la frontera entre l'Afganistan i el Paquistan quan feia un reportatge, i mai no se li va imputar cap delicte. Al-Haj, que tenia 38 anys en el moment de l'arrest, va fer una vaga de fam durant setze mesos i sempre va negar les acusacions dels Estats Units, que l'acusaven d'haver finançat militants islamistes de Bòsnia i Txetxènia.
Ha denunciat que va patir, igual que la resta de detinguts, brutals interrogatoris.
La cadena televisiva va defensar en tot moment la innocència del periodista i va dir que l'havien detingut per motius polítics. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes, una organització amb seu a Nova York, ha condemnat l'actuació de les autoritats nord-americanes: 'La detenció durant sis anys, sense cap garantia jurídica, és una greu injustícia i representa una amenaça per a tots els periodistes que treballen a zones de conflicte'. Diferents grups de drets humans, com Amnistia Internacional, han fet campanyes contra el Guantánamo.
font: vilaweb