per a més informació: http://llibertatfranki.org
8 de maig del 2008
Dissabte, 10 de maig, manifestació per l'alliberament del Franki
7 de maig del 2008
La justícia espanyola, segrestada i hostil
La justícia catalana és, evidentment, justícia espanyola. Quan parlo de «justícia», esquitxo evidentment els jutges i magistrats, encara que no a tots (no els conec tots i el meu judici seria injustificat), però parlo sobretot de l’estructura de la justícia espanyola, dels seus mecanismes de poder, dels seus prejudicis ideològics, de la seva desatenció a la plurinacionalitat de l’Estat i a les seves diverses llengües i cultures, del seu sistema d’escalafó, de la seva dependència brutal de la ideologia política del partit en cada cas governant i, en general, dels dos partits que es reparteixen el poder en el govern d’Espanya. Parlo de totes aquestes coses i, en fer-ho, he de ser dur, duríssim. El sistema anomenat «de justícia» a Espanya no solament em sembla antiquat, encarcarat, extremadament autoritari i arbitrari, tancat sobre si mateix i allunyat dels problemes i de les esperances dels ciutadans, sinó també preocupat sobretot pel càstig i la repressió, lent, ineficaç i ineficient en el seu funcionament i, doncs, estructuralment injust.
No entenc que siguem tan pocs els que critiquem la justícia. Segurament que la por n’és la raó principal. Però aquesta mateixa raó acaba de condemnar la justícia. Perquè, en un sistema democràtic, la justícia no ha de fer por sinó que ha d’infondre respecte i confiança. La justícia hauria d’estar al servei de la llibertat i de la igualtat dels ciutadans. El dret i la justícia són, en teoria, armes democràtiques de la màxima importància perquè tots, però sobretot els més febles i més desassistits, trobin empara, protecció i força en les seves lluites personals i socials. Res d’això no sé veure en la justícia espanyola. Per això em resulta hostil i antipàtica.
Els exemples de mala gestió de la justícia s’apilonen cada dia, encara que no sempre els mitjans se’n facin ressò. Darrerament s’han produït tres casos espectaculars d’aquesta mala gestió i del consegüent silenci dels mitjans o d’una actitud servilment acrítica per part d’aquests.
El primer cas és el d’en Franki, de Terrassa, que va ser condemnat el 2002 a dos anys i mig de presó pel jutjat penal número 2 de Terrassa. Acusació: haver intentat despenjar la bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa i, suposadament -el judici no va demostrar res- haver atemptat contra l’autoritat i haver incorregut en desordre públic. Inconcebible, però cert: dos anys i mig de presó! L’Audiència Provincial de Barcelona acaba de confirmar la sentència. En Franki ja és a la presó. S’ha convocat una manifestació de suport a en Franki per aquest dissabte vinent, dia 10 de maig, a les 6 de la tarda, a la Plaça de la Universitat, a Barcelona. El rebuig a aquesta mena d’actuacions judicials hauria de ser total.
El segon cas és el d’Inocencia Galparsoro, alcaldessa de Mondragon, d’ANB, que es va presentar a la Audiencia Nacional citada pel jutge Garzón i que allà mateix va ser empresonada, amb una acusació tan poc consistent com la que fa referència a la seva «voluntat» de no acatar la llei i de no haver cas de la decisió judicial de suspendre les activitats del seu partit. Ja és curiós que un partit polític que ha guanyat netament unes eleccions i que no és il·legal pugui ser suspès en totes les seves activitats. A part d’això, que ANB estigui suspès, no significa que l’alcaldessa de Mondragon no pugui continuar complint amb les obligacions del seu càrrec. Al capdavall, ella no és el seu partit, sinó que només és membre d’un partit judicialment suspès d’activitats. Això no la inhabilita per al càrrec públic. Per aconseguir-ho se l’havia d’engarjolar: després ja vindrà el judici -quan vingui- i, és clar, la sentència condemnatòria. Resulta curiós que aquesta acció judicial arribi pocs dies després que les forces opositores del seu Ajuntament no aconseguissin guanyar una moció de censura en contra d’ella. Democràticament, doncs, no va ser apartada del càrrec. La justícia -ho hem de dir així?- ho ha aconseguit.
El tercer cas és el del pobret Estatut de Catalunya del 2006, que ja ha començat a ser mercadejat per part dels membres del Tribunal Constitucional. Faria riure, si no fes plorar, veure que aquest tribunal es mostra disposat a acceptar que els catalans diguin que són una nació, afegint de seguida que això no té validesa jurídica. Què accepta, doncs, el tribunal? Res de res. Ja només faltaria que, en un Estat amb pretesa llibertat d’expressió, la gent no es pogués autoanomenar com li donés la gana. Si això no té validesa jurídica, per què hi insisteix el tribunal? Doncs, per fer veure que fa una concessió -que no fa- i per després poder retallar d’aquí i d’allà. Això és, precisament, l’aspecte més lamentable, més patètic, de tot aquest procés que durà a terme el Constitucional: no que acabi amb una sentència millor o pitjor, sinó que s’embarca en un estira-i-arronsa d’uns membres del tribunal contra uns altres. Sembla que tots obliden que no tenen cap autoritat moral -vull dir, que no tenen la independència necessària- per examinar l’Estatut, ja que ells mateixos han estat elegits per la seva proximitat ideològica a aquest o a aquell partit, al qual deuen, des de llavors, seient, sou i fidelitat. Mentre els membres dels tribunals més alts de l’Estat -i el mateix Fiscal General de l’Estat- siguin càrrecs de confiança del Govern i de l’oposició, qualsevol procés judicial es farà amb cartes marcades, marcades per aquells que les han repartit.
La justícia espanyola està, certament, segrestada pels que governen Espanya (no solament “a” Espanya). Que aquesta justícia ha de ser necessàriament hostil als ciutadans que no participen dels seus criteris, principis, interessos i finalitats, em sembla absolutament obvi, inevitable. Que no ho vegi tothom, m’alarma. Que no ho critiqui gairebé ningú, m’escandalitza.
Josep-Maria Terricabras
No entenc que siguem tan pocs els que critiquem la justícia. Segurament que la por n’és la raó principal. Però aquesta mateixa raó acaba de condemnar la justícia. Perquè, en un sistema democràtic, la justícia no ha de fer por sinó que ha d’infondre respecte i confiança. La justícia hauria d’estar al servei de la llibertat i de la igualtat dels ciutadans. El dret i la justícia són, en teoria, armes democràtiques de la màxima importància perquè tots, però sobretot els més febles i més desassistits, trobin empara, protecció i força en les seves lluites personals i socials. Res d’això no sé veure en la justícia espanyola. Per això em resulta hostil i antipàtica.
Els exemples de mala gestió de la justícia s’apilonen cada dia, encara que no sempre els mitjans se’n facin ressò. Darrerament s’han produït tres casos espectaculars d’aquesta mala gestió i del consegüent silenci dels mitjans o d’una actitud servilment acrítica per part d’aquests.
El primer cas és el d’en Franki, de Terrassa, que va ser condemnat el 2002 a dos anys i mig de presó pel jutjat penal número 2 de Terrassa. Acusació: haver intentat despenjar la bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa i, suposadament -el judici no va demostrar res- haver atemptat contra l’autoritat i haver incorregut en desordre públic. Inconcebible, però cert: dos anys i mig de presó! L’Audiència Provincial de Barcelona acaba de confirmar la sentència. En Franki ja és a la presó. S’ha convocat una manifestació de suport a en Franki per aquest dissabte vinent, dia 10 de maig, a les 6 de la tarda, a la Plaça de la Universitat, a Barcelona. El rebuig a aquesta mena d’actuacions judicials hauria de ser total.
El segon cas és el d’Inocencia Galparsoro, alcaldessa de Mondragon, d’ANB, que es va presentar a la Audiencia Nacional citada pel jutge Garzón i que allà mateix va ser empresonada, amb una acusació tan poc consistent com la que fa referència a la seva «voluntat» de no acatar la llei i de no haver cas de la decisió judicial de suspendre les activitats del seu partit. Ja és curiós que un partit polític que ha guanyat netament unes eleccions i que no és il·legal pugui ser suspès en totes les seves activitats. A part d’això, que ANB estigui suspès, no significa que l’alcaldessa de Mondragon no pugui continuar complint amb les obligacions del seu càrrec. Al capdavall, ella no és el seu partit, sinó que només és membre d’un partit judicialment suspès d’activitats. Això no la inhabilita per al càrrec públic. Per aconseguir-ho se l’havia d’engarjolar: després ja vindrà el judici -quan vingui- i, és clar, la sentència condemnatòria. Resulta curiós que aquesta acció judicial arribi pocs dies després que les forces opositores del seu Ajuntament no aconseguissin guanyar una moció de censura en contra d’ella. Democràticament, doncs, no va ser apartada del càrrec. La justícia -ho hem de dir així?- ho ha aconseguit.
El tercer cas és el del pobret Estatut de Catalunya del 2006, que ja ha començat a ser mercadejat per part dels membres del Tribunal Constitucional. Faria riure, si no fes plorar, veure que aquest tribunal es mostra disposat a acceptar que els catalans diguin que són una nació, afegint de seguida que això no té validesa jurídica. Què accepta, doncs, el tribunal? Res de res. Ja només faltaria que, en un Estat amb pretesa llibertat d’expressió, la gent no es pogués autoanomenar com li donés la gana. Si això no té validesa jurídica, per què hi insisteix el tribunal? Doncs, per fer veure que fa una concessió -que no fa- i per després poder retallar d’aquí i d’allà. Això és, precisament, l’aspecte més lamentable, més patètic, de tot aquest procés que durà a terme el Constitucional: no que acabi amb una sentència millor o pitjor, sinó que s’embarca en un estira-i-arronsa d’uns membres del tribunal contra uns altres. Sembla que tots obliden que no tenen cap autoritat moral -vull dir, que no tenen la independència necessària- per examinar l’Estatut, ja que ells mateixos han estat elegits per la seva proximitat ideològica a aquest o a aquell partit, al qual deuen, des de llavors, seient, sou i fidelitat. Mentre els membres dels tribunals més alts de l’Estat -i el mateix Fiscal General de l’Estat- siguin càrrecs de confiança del Govern i de l’oposició, qualsevol procés judicial es farà amb cartes marcades, marcades per aquells que les han repartit.
La justícia espanyola està, certament, segrestada pels que governen Espanya (no solament “a” Espanya). Que aquesta justícia ha de ser necessàriament hostil als ciutadans que no participen dels seus criteris, principis, interessos i finalitats, em sembla absolutament obvi, inevitable. Que no ho vegi tothom, m’alarma. Que no ho critiqui gairebé ningú, m’escandalitza.
Josep-Maria Terricabras
6 de maig del 2008
2 de maig del 2008
Alliberen de Guantánamo el càmera d'Al-Jazira empresonat durant sis anys
Mai no se li ha imputat cap delicte
Al-Jazira ha anunciat l'alliberament del càmera sudanès Sami al-Hajj del camp militar de Guantánamo, on ha estat empresonat durant sis anys. El periodista, alliberat juntament amb un marroquí i dos sudanesos, el van detenir a finals de 2001 a la frontera entre l'Afganistan i el Paquistan quan feia un reportatge, i mai no se li va imputar cap delicte. Al-Haj, que tenia 38 anys en el moment de l'arrest, va fer una vaga de fam durant setze mesos i sempre va negar les acusacions dels Estats Units, que l'acusaven d'haver finançat militants islamistes de Bòsnia i Txetxènia.
Ha denunciat que va patir, igual que la resta de detinguts, brutals interrogatoris.
La cadena televisiva va defensar en tot moment la innocència del periodista i va dir que l'havien detingut per motius polítics. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes, una organització amb seu a Nova York, ha condemnat l'actuació de les autoritats nord-americanes: 'La detenció durant sis anys, sense cap garantia jurídica, és una greu injustícia i representa una amenaça per a tots els periodistes que treballen a zones de conflicte'. Diferents grups de drets humans, com Amnistia Internacional, han fet campanyes contra el Guantánamo.
font: vilaweb
30 d’abril del 2008
1r de maig amb la Intersindical-CSC
Pica damunt l'imatge per a descarregar el cartell ;-)
Bloc especial del 1r de maig 2008
23 d’abril del 2008
Greg Howe: gust, tècnica, velocitat...
En Greg Howe fent una jam damunt de... "Sunny" dels Boney'M !!!
Que bons que eren els Doobie Brothers
Doncs això, que eren boníssims!! Apa a gaudir del video. Salut
9 d’abril del 2008
Solidara i la Intersindical-CSC participaran en les Sisenes Jornades sobre Colòmbia
La Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia organitza del 17 al 19 d’abril al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona i al Centre d’Estudis Jurídics de la ciutat les Sisenes Jornades Sobre Colombia, les quals enguany estaran centrades en el tema de les Dones i el Conflicte. L’objectiu de les jornades és contribuir a una reflexió sobre les consqüències del conflicte armat del país en les dones.Desplaçament, refugi, violència sexual o feminicidi incideixen de forma molt particular en les dones. L’objectiu és visibilitzar les diferents formes de resistència pacífica que s’han i que s’estan articulant: organitzacions feministes, de Drets Humans, socials i populars (afrocolombianes, indígenes, sindicalistes, camperoles…)
La Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia considera que la veritat, la justícia i la reparació només són possibles amb la veu de les dones i que la seva contribució és fonamental per reprendre camins de diàleg i de negociació per aconseguir la pau sense impunitat.
Enguany la Taula dóna veu a totes aquestes organitzacions de dones i també a les entitats del govern i de l’Estat encarregades del manteniment de l’Estat Social de Dret i la prevalença dels Drets Humans.
Les xerrades duraran tres dies, entre el 17 i el 19 d’abril, i en total estaran formades per sis taules. Els temes que es tractaran durant les jornades seran els següents: Context Polític Colombià Actual; Context General de les Dones a Colombia; L’Impacte de la Llei de Justícia y Paz en les Dones Colombianes; Dones, Desplaçament, Territori i Refugi; Dones en Processos de Resistència i Violència Sexual Contra les Dones i Feminicidis.
17 d’abril: Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona (Plaça Sant Jaume 1) de 18:30h a 21h.
18 i 19 d’abril: Centre d’Estudis Jurídics (Carrer Ausiàs March, 40). 18 d’abril de 9.30h a 19h. I 19 d’abril de 9h a 14h.
7 d’abril del 2008
Benvingut/da al món de les ETT
“Contractem personal”, “Vols formar part del nostre equip?”, “Vols treballar amb nosaltres?”, “Un treball a la teva mesura i a una gran entitat”... Entres a un servei públic per buscar feina i, al voltant, llegeixes un munt d’anuncis que posen en venda un lloc de treball, com si d’una mercaderia qualsevol es tractés. Envoltada sobre tot de joves, mestresses i de gent d'uns 50 anys que, o bé estan saturats amb les seves condicions laborals o bé son víctimes de la flexibilització i deslocalització del mercat de treball. Entre ells/es, descobreixes l’autèntic mercat laboral , aquest que no es reflecteix en anuncis o en paraules del “televisiu” Ministeri de Treball i Assumptes Socials.
Casos diferents, però les mateixes cares de frustració, en veure com els seus drets estant limitats i pendents de decisions unilaterals de les seves empreses. Culpable: “la flexibilitat”.
En aquest sentit, voldria parlar de les anomenades ETT (Empreses de Treball Temporal), empreses que mitjançant contractes mercantils (denominats contractes de posada a disposició) realitzats amb altres empreses (empreses usuàries), contracten treballadors i treballadores que fan rotar d’empresa a empresa sense cap tipus d’estabilitat.
Només al Principat, tenim quasi 120 empreses d’aquest tipus, un negoci rodó, sens cap mena dubte. I és que les E.T.T. ja existien des dels anys 50, però és ara quan estan al cim dels negocis relacionats amb el mercat de treball. Quins en són els motius? Per una banda, trobem l’avenç de l’anomenada flexibilització del mercat de treball: empreses que busquen una adaptació constant de la mà d’obra als seus resultats econòmics, guanys cada dia superiors a costa d’aquesta mateixa inestabilitat.
Per altra banda, trobem el suportt de l’Estat espanyol a aquestes empreses, ja que, mentre ens fan creure que estan promocionant els contractes “estables” (mitjançant contractes per foment de la contractació indefinida, bonificacions, propaganda diversa...), l’Estat espanyol és un dels grans impulsors de les E.T.T. i els seus contractes temporals, subvencionant-ne la seva creació, tota una contradicció, sens cap dubte.
Per últim, destacar la mancança de regulació específica que tenen aquestes empreses, ja que la llei 14/94 deixa via lliure a la seva activitat al mercat de treball.
Tanmateix, per què es diu exactament que aquest contractes son precaris? No és tan sols per la seva temporalitat, existeixen més raons. Per una banda, tenim treballadors/es que fan la mateixa feina, però en condicions laborals diferents (ja que uns tenen el contracte de treball directament amb l’empresa per a la que treballen i els altres el tenen amb l’E.T.T.); per altra banda, hi ha motius de prevenció de riscos laborals, ja que, segons la llei, la formació en prevenció ens l’ha de donar l’empresari i, en el cas de les ETT, qui contracta no està present al lloc de treball, amb totes les conseqüències i precarització que això comporta.
Així, ens trobem novament en la gran farsa i propaganda mediàtica de l’Estat espanyol i el seu Ministeri de Treball, que, no ens enganyem, prioritzen els diners per sobre del nostre benestar.
Agurne Gaubeka, secretaria d'Acció Sindical de l'Espai Jove de la Intersindical-CSC
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
